qui sóc

jo mateix

Em dic Joan Pellisa i sóc guitarrer, és a dir, constructor d’instruments de corda. Ja fa una vintena d’anys que l’afició musical de la meua família va se’m despertar una mica i vaig començar a aprendre a tocar instruments de vent populars de la meua terra. Al cap de poc temps això em va portar a estudiar-los no només des del punt de vista interpretatiu, sinó que també vaig iniciar-me en la recerca relacionada amb la música, els músics i els instruments.

Les primeres passes van consistir en una sèrie de viatges amb mon pare pels pobles de la contornada per tal de conèixer els pocs gaiters (dolçainers o grallers a les comarques centrals dels Països Catalans) que quedaven vius per aprendre d’ells com tocaven, com eren els seus instruments i quin repertori era el que, si no s’hi posava remei, s’emportarien a la tomba. Aquestes primeres entrevistes es van transformar en amistats i tinc la sort de poder dir que sóc gaiter i que n’he après dels vells.

Dels instruments populars vaig passar als acadèmics, i vaig començar a estudiar oboè a l’escola de música Juan Pedro Carrero de Barcelona, però una sèrie de problemes musculars bastant greus van fer que ho hagués de deixar a molt poc temps d’acabar el grau superior.

Després d’això, per casualitat i una mica buscant-me a mi mateix després de deixar els estudis d’oboè, em vaig trobar apuntat en un curset molt bàsic de construcció de guitarres antigues per a aficionats. En poques setmanes vaig improvisar un banc de treball, vaig comprar quatre enformadors molt dolents i algun ribot més en condicions, vaig tancar la primera caixa de ressonància i sí, vaig veure que allò que havia fet no sonava ni per casualitat.

treballant amb una Rivera de 1809

Per aquell temps va coincidir que es va posar en contacte amb mi en Romà Escalas, director del Museu de la Música de Barcelona, per proposar-me fer alguna feina de documentació en aquella col·lecció d’instruments, i la feineta que hi havia de fer es va acabar transformant en deu anys de dedicació a la documentació i catalogació dels fons instrumentals i sonors del Museu.

Pel fet de treballar al Museu em van passar per les mans centenars d’instruments de tot tipus, des de clavicordis del segle XVII a caixes de música del XIX, passant per llaüts, trompetes, orgues… Aquesta experiència em va aportar una informació que cap llibre o escola pot donar: aprendre directament dels instruments històrics.

amb José Luis Romanillos

Per altra banda, vaig continuar la meua formació com a guitarrer de mans del mestre i gran amic Jaume Bosser, de l’estimat Raül Yagüe i de molts d’altres, però qui sens dubte va marcar un punt d’inflexió important en la meua formació va ser José Luis Romanillos. D’ell he après moltes coses, unes quantes relacionades amb guitarres i moltíssimes en altres aspectes de la vida, i puc dir amb orgull que ha estat i és per a mi un mestre però per sobre de tot un bon amic.

portada llibreA més d’estudiar instruments antics i de construir-ne de nous, una altra font d’informació per a la meua feina ha estat la documentació referent a constructors antics, concretament catalans. Del treball amb documents que atansen del segle XIII al XIX n’han sorgit diversos articles i conferències en llocs com la Universitat de Barcelona o l’Escola Superior de Música de Catalunya, entre altres, o treballs per a la Generalitat de Catalunya o la Junta de Andalucía. El treball més recent que he publicat sobre aquest tema és un llibre monogràfic sobre l’escola catalana de construcció de guitarres amb l’editorial Amalgama (Tritó).

Fa uns anys vaig deixar la feina al Museu i em vaig començar a dedicar plenament a construcció i recerca organològica, i amb la meua dona ens vam instal·lar al meu poble: la Fatarella. Des d’aquí és des d’on us ofereixo la meua feina, guitarres que intenten tenir una personalitat pròpia i que estan basades en tot allò que m’han ensenyat tant instruments com mestres, i que he intentat d’aprendre i traslladar a la fusta.